RSS

Category Archives: Ressenya

Sexisme lingüístic

L’altre dia, a classe, us feia notar l’aparició d’un article a El País que qüestionava el model de llengua que proposen la majoria de Guies de llenguatge no sexista. En aquest sentit, us exhorto que en llegiu la ressenya que l’Enric Serra en fa al seu bloc Aprendre llengües:

Sexisme lingüístic

Diumenge es va publicar a El País el text “Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer”, de l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque (subscrit per vint-i-sis acadèmics), que fa una anàlisi crítica d’una desena de guies de llenguatge no sexista elaborades per universitats, sindicats, comunitats autònomes, ajuntaments i altres institucions. Es tracta d’un text extens i matisat, que val la pena llegir i del qual comparteixo l’esperit i la necessitat de la polèmica. El text deixa molt clar que la situació social de la dona no és satisfactòria i que pateix una discriminació real en molts àmbits, però alhora posa seriosament en dubte algunes de les propostes articulades en les guies per al llenguatge no sexista, en ocasions fetes sense ni tan sols la participació dels lingüistes. Bosque posa de relleu l’absurd d’algunes de les propostes des del punt de vista lingüístic, orientades a una finalitat certament lloable però que aboquen a formes forçades, no naturals, o a la més pura conculcació d’aspectes gramaticals o lèxics. O a un distanciament entre la llengua pública i oficial (on se solen aplicar els consells d’aquestes guies) i la llengua quotidiana (convé, aquesta distància?). Afirma Bosque que “Si se aplicaran las directrices propuestas en estas guías en sus términos más estrictos, no se podría hablar”. Crec, sincerament, en la línia de Bosque, que el masculí pot funcionar (funciona) sense problema com a genèric, com a forma no marcada, sense que calgui llegir-hi la invisibilització de la dona. Molts dels nostres usos quotidians se’ns han fet completament opacs. No treu cap a res, per posar l’únic exemple del català que cita Bosque al seu text, plantejar-se si la forma tothom invisibilitza les dones. Recomano la lectura d’aquest article, doncs, perquè estimula la reflexió i el debat i també perquè situa la regulació de la llengua al territori dels lingüistes i la seva pràctica al territori de la naturalitat. [Imatge: Fernando Vicente, El País]
 

Retrats amb llum indirecta: Plantes d’interior

Us ofereixo en primícia la ressenya de Plantes d’interior que el professor Víctor Escudero ha fet per a la revista Letras de Batalla.

Llibre ressenyat: Borja Bagunyà, Plantes d’interior, Barcelona, Empúries, 2011.

Autor ressenya: Víctor Escudero (Professor de Llengua Catalana per a PDI i PAS a la UAO i Professor associat del Grau d’Estudis Literaris a la UB).


Som amos de les nostres paraules? Som nosaltres qui controlem la imatge que projectem als altres o a l’inrevés, és la mirada dels altres la que ens defineix? Aquestes dues preguntes semblen travessar tots els relats que Borja Bagunyà recull a Plantes d’interior, refugi d’una comunitat de personatges urbans que exploren l’estranyesa dels espais íntims, d’aquells racons de la consciència que ens serveixen per interpretar el que ens passa, la realitat que ens envolta, però també per deformar-la i veure-la des de diferents perspectives, sense la garantia que qualsevol d’aquestes perspectives sigui més ajustada que la següent.

Per això Plantes d’interior presenta relats que dubten sobre el que expliquen, personatges que dialoguen amb si mateixos i es contradiuen, narradors que barregen les veus de diferents personatges sobre un mateix fet, que manipulen allò que diuen i subratllen que no pot ser d’una altra manera, que cadascú només pot plantejar una versió del que explica, sense la seguretat que sigui la definitiva ni la més fidel a una realitat inaccessible de forma objectiva. El llibre de Borja Bagunyà, per tant, no es limita a ser un recull d’històries, sinó que aquestes històries es pensen a si mateixes, ubiquen la forma de ser narrades com un tema tan important com els fets que narren. Qualsevol dels relats podria haver estat explicat d’una altra manera, sembla que diuen tots ells, però aleshores seria un altre relat. Aquesta autoreferencialitat narrativa, que subratlla constantment la necessitat que el lector es pregunti qui parla a cada moment, des d’on ho fa i què implica això pel que fa a allò que sabem i no sabem sobre la història, inclou el llibre dins la llarga tradició d’obres de la literatura occidental que incorporen la seva pròpia creació com a tema de l’obra, per pensar els límits entre la realitat i la seva representació. En aquesta genealogia podríem trobar escriptors tan il·lustres com Cervantes o Laurence Sterne, però segurament Bagunyà estaria més proper de la metaficció nord-americana de les últimes dècades del segle XX, de Thomas Pynchon a Robert Coover.

Així doncs, trobem pertot salts entre un personatge i la seva imatge, entre la realitat i la seva recreació, i aquests salts sempre qüestionen la suposada pre-existència d’un dels elements sobre l’altre: a “Sempre, en algun moment del dia”, el narrador resulta ser la imatge reflectida d’un individu al mirall que reclama la seva independència; a “Enèsima victòria de l’Imperi Romà”, assistim al diàleg entre l’amic imaginari i la consciència que l’ha inventat per autocompadir-se; “No deixin de visitar-nos” presenta els habitants d’un barri de Barcelona que, en descobrir que han estat inclosos en una guia turística, comencen a comportar-se segons la imatge estereotipada que ells creuen que els turistes esperen trobar; finalment, “La perspectiva adequada” segueix la vida quotidiana d’una família que, després d’adonar-se que la nova temporada del culebrot que segueix per televisió incorpora una família exactament igual que la d’ells, comencen a actuar en funció de com ho fan els seus correlats ficticis. Aquests quatre exemples il·lustren l’exploració sobre el tema de la construcció d’una imatge, del qual tots els relats semblen variacions: ser conscients que som mirats ens obliga a adoptar una postura, un posat, una imatge i, segons els relats de Plantes d’interior, sempre som objecte d’una mirada, encara que sigui la nostra. I, per tant, som el producte d’una acumulació d’imatges, cap de les quals no és la vertadera, l’original, la versió més autèntica de nosaltres mateixos: imitem models, arquetips que considerem que ens fan reconeixibles als ulls dels altres.

Tots els relats, de fet, manifesten l’angoixa per aquesta precarietat: d’una banda, la inseguretat de com han de ser narrats i, de l’altra, la imprecisió sobre la imatge dels personatges que protagonitzen les narracions. Aquesta angoixa es tradueix, per exemple, en la inestabilitat de l’ordre en què molts dels personatges fonamenten la seva vida (el trànsit histèric i anàrquic dels objectes d’un pis a “Moviment perpetu”; el creixement incessant del cos del Martí a “Una vida exemplar”; la fugida inacabable de la discoteca-laberint de “Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai”). Però aquesta angoixa també es tradueix en la redacció mateixa dels relats, amb la profusió de parèntesis, notes a peu de pàgina i recargolaments sintàctics que semblen traduir la necessitat d’un aclariment perpetu d’allò que es diu, la voluntat d’explicar-ho amb més profunditat i detall i, fins i tot, la concessió que tot plegat podria haver estat narrat d’una altra manera, des d’una altra perspectiva. I tanmateix, tota aquesta densitat estilística, aquests barroquismes que reflecteixen la deformació grotesca de bona part dels personatges,  donen al recull unitat per sobre de la condició dels relats com a peces independents. Una unitat que resulta més evident per la recurrència d’alguns temes que ressonen a totes les narracions, com si fossin l’eco d’una sobre l’altra, i tot el llibre una caixa de ressonància on intervenen veus diferents que s’interpel·len i parlen sobre les mateixes pors i obsessions, sense saber, novament, qui ha començat el diàleg.

L’estructura de tot el llibre reprodueix a escala el joc de veus i versions que habiten cada relat. Plantes d’interior sembla construir-se, doncs, amb la fragilitat d’un mosaic: la seva unitat està fonamentada en la negociació constant entre l’ordre i el caos que governa la vida quotidiana i la nostra necessitat d’explicar-nos-la, de narrar-la per donar-li sentit. I en aquest gest indefugible la realitat esdevé alhora alguna cosa familiar, coneguda, però també estranya i sinistra. Com si no poguessin escapar d’aquesta condició paradoxal, que els allibera i empresona al mateix temps (com el cos dels protagonistes de la primera i última narració), els personatges de Plantes d’interior comparteixen un to malenconiós i vulnerable. Els relats d’aquest recull exploren, en definitiva, la línia fràgil i escassa que separa la singularitat de la monstruositat, l’original de la còpia, la veu pròpia de la veu aliena. I ho fa amb una capacitat per registrar matisos, inflexions emocionals i petits gestos definitius, certament magistral.