RSS

Category Archives: Lectura

La llengua catalana oral: llegim Pere Calders!

 

Com ja sabeu, en aquesta unitat parlarem de les regles de llengua oral, de fonètica, de prosòdia… però, sobretot, llegirem, i llegirm en veu alta.

 

Per començar, mireu-vos aquest enllaç en què trobareu diverses actrius i actors catalans que llegeixen passatges de textos de Joan Sales, Pere Calders i Tísner:

i també aquesta on es recullen només vídeos amb lectures de Pere Calders:
Mireu-vos també la seva biografia i diversos enllaços per poder continuar parlant a classe sobre els seus contes i el videolit que vam projectar a la sessió de dilluns.

Anuncis
 

Text de la Fitxa I

JO CONFESSO

En aquesta primera Fitxa de la Unitat I, treballem el primer capítol de la darrera novel·la de Jaume Cabré. Us penjo aquí el vídeo promocional del llibre i, a sota, l’entrevista que Manel Fuentes va fer-li al Matí de Catalunya Ràdio:

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 Setembre 2012 in General, Lectura

 

Fronts oberts, de Pau Vidal

 

Per preparar la conferència-col·loqui que ens oferirà l’autor dilluns dia 21 a la UAO, us proposo els següents enllaços:

Article a l’Ara llegim

Pau Vidal a Vilaweb

Entrevista al programa El cafè de la República

Entrevista al programa La Tribu

 

 

 

 

 

La lluita per la llengua

Avui, a propòsit de la lectura del llibre El català als mitjans de comunicació, hem respassat breument la història de la llengua catalana des del Forum Iudicum fins avui.

Enllaçat amb aquest tema i amb la polèmica sobre la immersió lingüística i la flamant sentència del TSJC, us proposo la lectura d’aquest blog de La Vanguardia (amb enllaços a la seva hemeroteca).

 

 

Emili Teixidor és investit Doctor Honoris Causa (nota de premsa UVIC)

Emili Teixidor: “Hem de continuar llegint per ser capaços de pensar”

23.02.12

et.jpgAvui la Universitat de Vic ha fet història amb l’acte solemne d’investidura de l’escriptor i pedagog Emili Teixidor i Viladecàs com a primer Doctor Honoris Causa. En el seu discurs d’acceptació (vegeu el vídeo resum), Emili Teixidor ha fet una defensa aferrissada de la Universitat i de les disciplines que conformen les Humanitats com a espai de reflexió imprescindible en els temps tecnològics i precipitats que vivim.

També ha insistit en la necessitat de repensar la cultura del treball tal com l’entenem avui.  “Hem d’aspirar a una Universitat i unes Humanitats que no es limitin a transmetre coneixements, –ha dit Teixidor–, sinó que admetin també les interaccions i els ponts amb la societat que aquesta mateixa societat els reclama. Pensem que les noves tècniques de comunicació han transformat l’espai públic, i amb ell les tècniques d’informació, les d’arxivament i les de producció del saber. Sempre al servei de la veritat, és clar, perquè tal com va definir un professor francès «la Universitat fa professió de la veritat, sense cap limitació».”

Emili Teixidor també ha fet èmfasi en el fet que “la coneguda rendibilitat que reclamen les forces polítiques, econòmiques, socials, etcètera, requereix un temps de pensament reposat per assegurar uns bons moviments. I una de les poques autoritats morals per explicar aquest necessari camí de reflexió, de teoria, abans de passar a l’acció, un dels pocs espais independents i reposats per fer-ho, és la Universitat, i dins de la Universitat, els estudis d’Humanitats.”

En la seva Laudatio, Ricard Torrents, primer rector de la UVic, ha destacat que “la varietat calidoscòpica i complexa de l’obra d’Emili Teixidor és a la superfície; al fons es troba, condensat, el projecte humanista que la travessa de cap a cap. No hi ha dos Teixidors, el pedagog i l’escriptor; la seva obra no es parteix en dues, escola i literatura; la seva literatura no es fragmenta en gèneres literaris ni la seva pedagogia no es divideix en educació de nois i noies, adolescents i adults, rics i pobres, urbanites i comarcals. La literatura i la pedagogia d’Emili Teixidor troben la unitat en les Humanitats, que no són sinó els valors humans, aquells valors que, en versos de Carles Riba,
si enlloc [són vençuts] i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix. (Elegies de Bierville)

El Dr. Francesc Codina, degà de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes, que apadrinava el doctorand, ha dit: “Voldria, ni que sigui breument, remarcar l’exemplaritat de la seva trajectòria. És una evidència que quan una institució honora una persona és perquè en la seva figura i en la seva obra hi troba una sintonia o una complicitat profunda.”

Per la seva part el rector Jordi Montaña ha destacat: “Ens trobem davant d’un escriptor de primera línia, que s’adreça a tota mena de lectors, i estem convençuts que com a universitat nascuda i arrelada en el territori on es desenvolupen moltes de les seves novel·les ens correspon de valorar, difondre i destacar la seva aportació al coneixement de la nostra història, de la nostra identitat i de la nostra realitat a través de la seva obra. És per això que avui la Universitat de Vic se sent molt honrada i francament orgullosa de nomenar-lo Doctor Honoris Causa, i del fet que sigui ell la primera persona que rep aquest nomenament de la nostra universitat.”

 
 

Etiquetes:

Llengua 2 (Periodisme)

Benvingudes i benvinguts!

Aquest és el bloc de l’assignatura Llengua 2 i, a partir d’avui mateix, serà un dels nostres espais principals de trobada, juntament amb la CLASSE (evidentment!) i el CampusNet.

Les entrades anteriors anaven adreçades als alumnes de Publicitat i RR.PP. A partir d’avui, però, iniciem el segon semetre i aquest bloc es dirigeix a l’alumnat de Periodisme.

Per començar, hauríeu de xafardejar dins d’aquest bloc i mirar-vos bé tant les carpetes com els enllaços, i començar a descobrir què farem durant aquests mesos de classe: de moment encara hi ha alguna pàgina amb poques coses (Material docent); fixeu-vos, doncs, en les altres i en tots els enllaços que teniu a la banda dreta.

Aquest espai de trobada vol ser també una mena de diari compartit, en el qual us aniré deixant reflexions i propostes i on vosaltres podeu intervenir sempre que vulgueu.

Avui, us deixo les cobertes de les dues lectures obligatòries del curs i de la recomanada:

 

Retrats amb llum indirecta: Plantes d’interior

Us ofereixo en primícia la ressenya de Plantes d’interior que el professor Víctor Escudero ha fet per a la revista Letras de Batalla.

Llibre ressenyat: Borja Bagunyà, Plantes d’interior, Barcelona, Empúries, 2011.

Autor ressenya: Víctor Escudero (Professor de Llengua Catalana per a PDI i PAS a la UAO i Professor associat del Grau d’Estudis Literaris a la UB).


Som amos de les nostres paraules? Som nosaltres qui controlem la imatge que projectem als altres o a l’inrevés, és la mirada dels altres la que ens defineix? Aquestes dues preguntes semblen travessar tots els relats que Borja Bagunyà recull a Plantes d’interior, refugi d’una comunitat de personatges urbans que exploren l’estranyesa dels espais íntims, d’aquells racons de la consciència que ens serveixen per interpretar el que ens passa, la realitat que ens envolta, però també per deformar-la i veure-la des de diferents perspectives, sense la garantia que qualsevol d’aquestes perspectives sigui més ajustada que la següent.

Per això Plantes d’interior presenta relats que dubten sobre el que expliquen, personatges que dialoguen amb si mateixos i es contradiuen, narradors que barregen les veus de diferents personatges sobre un mateix fet, que manipulen allò que diuen i subratllen que no pot ser d’una altra manera, que cadascú només pot plantejar una versió del que explica, sense la seguretat que sigui la definitiva ni la més fidel a una realitat inaccessible de forma objectiva. El llibre de Borja Bagunyà, per tant, no es limita a ser un recull d’històries, sinó que aquestes històries es pensen a si mateixes, ubiquen la forma de ser narrades com un tema tan important com els fets que narren. Qualsevol dels relats podria haver estat explicat d’una altra manera, sembla que diuen tots ells, però aleshores seria un altre relat. Aquesta autoreferencialitat narrativa, que subratlla constantment la necessitat que el lector es pregunti qui parla a cada moment, des d’on ho fa i què implica això pel que fa a allò que sabem i no sabem sobre la història, inclou el llibre dins la llarga tradició d’obres de la literatura occidental que incorporen la seva pròpia creació com a tema de l’obra, per pensar els límits entre la realitat i la seva representació. En aquesta genealogia podríem trobar escriptors tan il·lustres com Cervantes o Laurence Sterne, però segurament Bagunyà estaria més proper de la metaficció nord-americana de les últimes dècades del segle XX, de Thomas Pynchon a Robert Coover.

Així doncs, trobem pertot salts entre un personatge i la seva imatge, entre la realitat i la seva recreació, i aquests salts sempre qüestionen la suposada pre-existència d’un dels elements sobre l’altre: a “Sempre, en algun moment del dia”, el narrador resulta ser la imatge reflectida d’un individu al mirall que reclama la seva independència; a “Enèsima victòria de l’Imperi Romà”, assistim al diàleg entre l’amic imaginari i la consciència que l’ha inventat per autocompadir-se; “No deixin de visitar-nos” presenta els habitants d’un barri de Barcelona que, en descobrir que han estat inclosos en una guia turística, comencen a comportar-se segons la imatge estereotipada que ells creuen que els turistes esperen trobar; finalment, “La perspectiva adequada” segueix la vida quotidiana d’una família que, després d’adonar-se que la nova temporada del culebrot que segueix per televisió incorpora una família exactament igual que la d’ells, comencen a actuar en funció de com ho fan els seus correlats ficticis. Aquests quatre exemples il·lustren l’exploració sobre el tema de la construcció d’una imatge, del qual tots els relats semblen variacions: ser conscients que som mirats ens obliga a adoptar una postura, un posat, una imatge i, segons els relats de Plantes d’interior, sempre som objecte d’una mirada, encara que sigui la nostra. I, per tant, som el producte d’una acumulació d’imatges, cap de les quals no és la vertadera, l’original, la versió més autèntica de nosaltres mateixos: imitem models, arquetips que considerem que ens fan reconeixibles als ulls dels altres.

Tots els relats, de fet, manifesten l’angoixa per aquesta precarietat: d’una banda, la inseguretat de com han de ser narrats i, de l’altra, la imprecisió sobre la imatge dels personatges que protagonitzen les narracions. Aquesta angoixa es tradueix, per exemple, en la inestabilitat de l’ordre en què molts dels personatges fonamenten la seva vida (el trànsit histèric i anàrquic dels objectes d’un pis a “Moviment perpetu”; el creixement incessant del cos del Martí a “Una vida exemplar”; la fugida inacabable de la discoteca-laberint de “Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai”). Però aquesta angoixa també es tradueix en la redacció mateixa dels relats, amb la profusió de parèntesis, notes a peu de pàgina i recargolaments sintàctics que semblen traduir la necessitat d’un aclariment perpetu d’allò que es diu, la voluntat d’explicar-ho amb més profunditat i detall i, fins i tot, la concessió que tot plegat podria haver estat narrat d’una altra manera, des d’una altra perspectiva. I tanmateix, tota aquesta densitat estilística, aquests barroquismes que reflecteixen la deformació grotesca de bona part dels personatges,  donen al recull unitat per sobre de la condició dels relats com a peces independents. Una unitat que resulta més evident per la recurrència d’alguns temes que ressonen a totes les narracions, com si fossin l’eco d’una sobre l’altra, i tot el llibre una caixa de ressonància on intervenen veus diferents que s’interpel·len i parlen sobre les mateixes pors i obsessions, sense saber, novament, qui ha començat el diàleg.

L’estructura de tot el llibre reprodueix a escala el joc de veus i versions que habiten cada relat. Plantes d’interior sembla construir-se, doncs, amb la fragilitat d’un mosaic: la seva unitat està fonamentada en la negociació constant entre l’ordre i el caos que governa la vida quotidiana i la nostra necessitat d’explicar-nos-la, de narrar-la per donar-li sentit. I en aquest gest indefugible la realitat esdevé alhora alguna cosa familiar, coneguda, però també estranya i sinistra. Com si no poguessin escapar d’aquesta condició paradoxal, que els allibera i empresona al mateix temps (com el cos dels protagonistes de la primera i última narració), els personatges de Plantes d’interior comparteixen un to malenconiós i vulnerable. Els relats d’aquest recull exploren, en definitiva, la línia fràgil i escassa que separa la singularitat de la monstruositat, l’original de la còpia, la veu pròpia de la veu aliena. I ho fa amb una capacitat per registrar matisos, inflexions emocionals i petits gestos definitius, certament magistral.