RSS

Author Archives: Núria Gómez Llauger

About Núria Gómez Llauger

Em dic Núria Gómez Llauger i vaig néixer a València una matinada d'octubre del 1979. Visc, des de ben petita, al Vallès Oriental; primer a La Garriga i, actualment, a Granollers. He estudiat Humanitats i Filologia Clàssica. Sóc doctora des del novembre de 2009. Sóc filòloga i traductora, i em dedico a l'ensenyament de llengües (català i llatí).

Comencem el curs 2013-2014

Benvingudes i benvinguts!

Per fi comencem el curs 2013-2014, amb molts reptes per encarar i moltíssimes coses per aprendre.

Espero que aquest blog pugui ser un espai de trobada entre tots nosaltres, en què puguem intercanviar impressions, dubtes i noves experiències. No dubteu a participar-hi!

De moment, per anar fent boca, us deixo un article que Magí Camps va publicar l’agost del 2012 a La Vanguardia:

La gracieta del bloc, per M..

A reveure!

Núria.

 

La llengua catalana oral: llegim Pere Calders!

 

Com ja sabeu, en aquesta unitat parlarem de les regles de llengua oral, de fonètica, de prosòdia… però, sobretot, llegirem, i llegirm en veu alta.

 

Per començar, mireu-vos aquest enllaç en què trobareu diverses actrius i actors catalans que llegeixen passatges de textos de Joan Sales, Pere Calders i Tísner:

i també aquesta on es recullen només vídeos amb lectures de Pere Calders:
Mireu-vos també la seva biografia i diversos enllaços per poder continuar parlant a classe sobre els seus contes i el videolit que vam projectar a la sessió de dilluns.

 

Text de la Fitxa I

JO CONFESSO

En aquesta primera Fitxa de la Unitat I, treballem el primer capítol de la darrera novel·la de Jaume Cabré. Us penjo aquí el vídeo promocional del llibre i, a sota, l’entrevista que Manel Fuentes va fer-li al Matí de Catalunya Ràdio:

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 Setembre 2012 in General, Lectura

 

Iniciem el nou curs de Llengua 2 a Publicitat i Relacions Públiques!

 

Benvigudes i benviguts al nou curs 2012-2013!

Aquest bloc serà, a partir d’avui, un espai més de trobada entre vosaltres, jo mateixa i diversos aspectes relacionats amb la feina que anirem fent cada dia al llarg del semestre.

De moment, us recomano que “passegeu” una mica per l’espai i comenceu a familiaritzar-vos amb els enllaços que teniu llistats a la banda dreta.

Espero que puguem fer un bon camí tots plegats!

Núria.

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 Setembre 2012 in General

 

Joaquim Maria Puyal, ‘Català de l’any 2011’


Joaquim Maria Puyal: «Viure és creure en alguna cosa»

Dimarts, 22 de maig 

Un petó per a tots vosaltres, que sou aquí, per a tots els que ens veuen per televisió i ens escolten per la ràdio, i també per a tota la gent que ha participat en aquesta iniciativa. La meva primera paraula d’avui ha de ser una paraula de reconeixement sincer a la tasca del doctor Josep Brugada, que és una feina extraordinària. Abans hi ha hagut un moment que ell s’ha emocionat quan una mare deia que el seu fill vivia. Això és el més gran que hi ha al món: la vida. En aquest reconeixement també hi ha d’haver un espai per a Laia Sanz, que tot i la seva joventut ha sabut fer dues coses dificilíssimes: la primera, no caure en el parany de la vanitat quan arriba l’èxit i continuar lluitant; i la segona, mantenir la il·lusió i l’esforç, quan, amb molt pocs recursos, s’obria pas en aquest món tan difícil, com bé sabem els que ens dediquem al periodisme esportiu.

Dit això, em ve de gust proclamar que jo no sóc el Català de l’Any. Jo ja sé que no sóc el Català de l’Any. El Català de l’Any és aquell ciutadà, aquella ciutadana que sofreix les retallades, que pateix directament, a casa seva, la crisi. Aquell petit empresari que és pagador i que no pot pagar perquè no cobra el que li deuen. Aquella mare de família que té dificultats per poder arribar a final de mes. Aquelles persones grans que han estat estalviant tota la vida i que ara s’adonen que els seus estalvis no els tenen com voldrien. També aquells nois que no troben feina. Avui sentia una notícia segons la qual la crisi afecta cada cop més els nens.

EL CATALÀ DE L’ANY és la gent que té cura de les persones malaltes, la gent que té avis amb patologies senils i que està donant testimoniatge cada dia del seu afecte, de la seva estimació, empassant-se el dolor que va en augment a mesura que aquella persona va perdent facultats. El Català de l’Any és qui lluita contra el càncer, amb persistència, amb coratge, mantenint la confiança que donen experts com el doctor Brugada. En efecte, la investigació i els resultats satisfactoris en tantes persones que guanyen la malaltia són un estímul per continuar esforçant-se. I aquí és on vaig a parar.

La cosa que em sembla més extraordinària és la força que té aquesta gent, com aquella altra energia que alimenta els moviments socials. És una força que surt de dintre. Potent i altruista. És la convicció íntima per continuar lluitant per una idea. Viure és això. Viure és creure en alguna cosa i actuar conforme a la pròpia convicció. Per tant, també la meva primera paraula ha de ser de reconeixement a totes aquestes persones. La gent m’ha votat perquè jo digui això, ara.

LA SEGONA IDEA que vull dir és que jo sóc un periodista i que accepto aquest honor en nom dels periodistes. El periodisme és una feina molt important en la nostra societat. Molt important. ¿Per què? Perquè la lliure circulació d’idees i l’explicació de la realitat des d’una diversitat d’òptiques per part de professionals honrats és allò que ens permet als ciutadans disposar d’informacions fiables. Aquesta és la gran diferència entre la informació avalada per un discurs d’un professional i la informació que circula lliurement per la xarxa i que no té avals. Per això és tan important el periodisme, per l’exigència a què s’obliga qui l’exerceix, que és la garantia per al receptor.

Es parla molt de la crisi de la premsa. Certament és una crisi important. Jo em poso en la pell dels industrials de premsa i comprenc que tenen un paper dificilíssim: el preu del paper, la irrupció de la premsa gratuïta, la influència de les noves tecnologies, els canvis d’hàbits dels lectors, la xarxa, la caiguda de la publicitat, la crisi general, etcètera. ¿Què puc dir jo ara aquí havent-hi Antonio Asensio al meu costat? Però més enllà d’aquesta crisi i més profunda que la crisi de la premsa, és la crisi del periodisme. Perquè el periodisme és una de les activitats essencials de la societat democràtica. La democràcia es basa en la llibertat i no pot haver-hi llibertat si no hi ha informació. Perquè sense informació és impossible conformar un criteri i sense criteri no es pot fer l’exercici de l’elecció.

JO SÓC UN COMUNICADOR extraordinàriament afortunat. He tingut molta sort en la meva vida professional. És veritat, faig allò que m’agrada. De vegades he dit que m’agrada tant que no faria altra cosa. A més, sempre he tingut l’ajut d’equips professionals d’alta capacitat. Però també és cert que quan observo el meu entorn veig moltes persones, molts col·legues, molts companys que no treballen en les condicions adequades. Això, evidentment, m’amoïna. La professió està amenaçada i l’amenaça a l’ofici té raons diverses. S’entendrà doncs que, en aquestes circumstàncies, faci un crit a favor del periodisme, un crit a favor de la circulació de missatges acreditats per persones responsables que, donant veu a la pluralitat, puguin servir els ciutadans de la democràcia.

DES D’AQUEST PUNT de vista, la crisi del periodisme és mundial. Els poders cada cop influeixen més directament sobre la producció dels missatges i nosaltres, els periodistes, cada cop tenim un espai més i més estret per a la nostra actuació. Si els parlo concretament de Catalunya, no fa falta que digui que el nostre poble té un univers simbòlic i un marc referencial que només podem mantenir i enfortir des dels missatges col·lectius. I iniciatives com la dels diaris, la ràdio i la televisió en català són clau per assolir aquest objectiu. En el cas de la televisió, tenim el pal de paller de TV-3, que és essencial per al nostre sistema comunicatiu i per al nostre futur.

Comprendran que amb aquest panorama jo, com a periodista, no puc venir aquí, somriure, rebre el premi, fer bona cara per a la foto i anar-me’n. Em permetran que en aquest moment, abusant de la seva atenció i de la de totes les persones que ens veuen en directe per

TV-3 o ens escolten per altres canals, com Catalunya Ràdio, jo faci una breu referència a una idea que durant tota la nit ha planat en l’ambient d’aquesta gala. Des del discurs de la portaveu del moviment contra el desnonament fins a les paraules del president de la Generalitat s’ha evidenciat la preocupació per la complexitat de la crisi social del moment. És una preocupació que ara ens embarga a tots. I un periodista ha d’estar compromès amb la societat.

¿QUÈ ENS HA PASSAT? Hem comès, almenys, un immens error: confondre la felicitat amb els diners. La degradació econòmica actual és un exponent de la degradació moral. Hem perdut els papers. Ens hem acostumat a viure bé, hem oblidat la cultura de l’esforç i hem vist com alguns polítics descarats i alguns negociants sense escrúpols han fet amb els diners allò que els ha convingut. Comprovem també com sovint la quantificació arracona la qualificació. Però, de tot això, és el conjunt de la societat qui en té la responsabilitat. És clar que ens calen discursos lúcids, pensadors clarividents i idees per trobar línies vàlides de referència. Però, tot i això, no tenim més remei que analitzar-nos també nosaltres i, fent-ho, revisar el nostre capteniment personal.

Abans, Sílvia Pérez Cruz parlava dels mestres. ¡Que bonic, sentir parlar dels mestres! I mentre l’escoltava jo pensava: quant respecte, quanta autoritat han perdut els mestres a les nostres escoles. Jo crec, amics, que hem debilitat figures essencials del nostre escenari social. I això no és culpa dels polítics barruts ni dels banquers ambiciosos que han fet del Regne l’imperi de la cobdícia. No. Això també és culpa nostra, de tots nosaltres, dels que tenim fills que portem a l’escola, als quals permetem determinades actituds i comportaments. I, parlant de l’ensenyament, ¿què cal fer perquè sigui reconegut el valor de les humanitats?

Aquesta crisi ens afecta a tots. I només si tots junts ens donem la mà i tenim un bon full de ruta per sortir de l’atzucac trobarem en l’horitzó el nord cap on hem d’emproar el nostre esforç. Un economista podria dir-nos: «Cal augmentar les retallades». Un altre diria: «Fa falta potenciar el creixement i distribuir l’esforç». Bé, jo no sé quines són les fórmules perquè d’això tampoc no en sé. El que sí que sé és que -es faci el que es faci- hauríem de tenir sempre present l’interès social i l’ambició de les aspiracions del nostre poble.

FA UN MOMENT, el president de la Generalitat ha fet una referència a les característiques dels candidats a ser Català de l’Any. I jo he recordat una frase que ell va dir no fa ni quaranta-vuit hores. «Hi ha gent que fa trampes al solitari». Que hi hagi gent que arribi a ser tan tramposa que fins i tot faci trampes quan juga al solitari… ¡És una manera d’enganyar-te a tu mateix! Si m’ho permet, president, ja que abans m’ha fet una referència personal, li diré que a mi vostè sempre m’ha semblat una persona honrada, que no fa trampes. Però també li diré, amb sinceritat, ara que no ens escolta ni ens veu gairebé ningú, que a vegades m’ha semblat veure en vostè, en això que els teòrics com el doctor Sebastià Serrano en diuen les microexpressions, una espurna de solitud en la mirada. Com si s’enfrontés a una munió de problemes, amb honradesa i entusiasme, sí, però també amb un punt d’incomprensió. Com aquell bot que lluita contra la tramuntanada que el vol arrossegar. Com un navegant solitari enmig de l’oceà i la tempesta.

Jo em permetria dir-li, amb tot el respecte, que si alguna vegada se sent així o li passa això pel cap, president, sàpiga que té un poble al darrere. I que el futur del nostre poble depèn només de nosaltres, de vosaltres. Depèn només de la nostra capacitat de trobar un discurs comú; de la nostra capacitat, amb coratge, amb empenta, amb audàcia, amb gosadia si convé, basada en elements ferms de convicció i intel·ligència, de trobar un discurs comú perquè, com en el pregó de la Mercè em va abellir dir, els catalans, si anem junts, som imbatibles.

EL DIA QUE VAIG FER aquell pregó, l’alcalde Xavier Trias va sentir la frase i, després, li he sentit repetir sovint. Gràcies. Vull donar les gràcies com és natural a EL PERIÓDICO, al senyor Antonio Asensio; al director del diari, el nostre amic Enric Hernàndez; a totes les persones que hi han participat, a tots els companys de TV-3, a tots els companys de Catalunya Ràdio, a tots els col·legues que abans s’han desfet en comentaris immerescuts i plens d’afecte a la meva persona i a tots els companys de professió que ara estan treballant en aquest acte. I els vull donar molt directament les gràcies a tots vostès per acompanyar-me. Bona nit a tothom.

 
Deixa un comentari

Posted by a 24 Mai 2012 in General

 

Fronts oberts, de Pau Vidal

 

Per preparar la conferència-col·loqui que ens oferirà l’autor dilluns dia 21 a la UAO, us proposo els següents enllaços:

Article a l’Ara llegim

Pau Vidal a Vilaweb

Entrevista al programa El cafè de la República

Entrevista al programa La Tribu

 

 

 

 

 

Sexisme lingüístic

L’altre dia, a classe, us feia notar l’aparició d’un article a El País que qüestionava el model de llengua que proposen la majoria de Guies de llenguatge no sexista. En aquest sentit, us exhorto que en llegiu la ressenya que l’Enric Serra en fa al seu bloc Aprendre llengües:

Sexisme lingüístic

Diumenge es va publicar a El País el text “Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer”, de l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque (subscrit per vint-i-sis acadèmics), que fa una anàlisi crítica d’una desena de guies de llenguatge no sexista elaborades per universitats, sindicats, comunitats autònomes, ajuntaments i altres institucions. Es tracta d’un text extens i matisat, que val la pena llegir i del qual comparteixo l’esperit i la necessitat de la polèmica. El text deixa molt clar que la situació social de la dona no és satisfactòria i que pateix una discriminació real en molts àmbits, però alhora posa seriosament en dubte algunes de les propostes articulades en les guies per al llenguatge no sexista, en ocasions fetes sense ni tan sols la participació dels lingüistes. Bosque posa de relleu l’absurd d’algunes de les propostes des del punt de vista lingüístic, orientades a una finalitat certament lloable però que aboquen a formes forçades, no naturals, o a la més pura conculcació d’aspectes gramaticals o lèxics. O a un distanciament entre la llengua pública i oficial (on se solen aplicar els consells d’aquestes guies) i la llengua quotidiana (convé, aquesta distància?). Afirma Bosque que “Si se aplicaran las directrices propuestas en estas guías en sus términos más estrictos, no se podría hablar”. Crec, sincerament, en la línia de Bosque, que el masculí pot funcionar (funciona) sense problema com a genèric, com a forma no marcada, sense que calgui llegir-hi la invisibilització de la dona. Molts dels nostres usos quotidians se’ns han fet completament opacs. No treu cap a res, per posar l’únic exemple del català que cita Bosque al seu text, plantejar-se si la forma tothom invisibilitza les dones. Recomano la lectura d’aquest article, doncs, perquè estimula la reflexió i el debat i també perquè situa la regulació de la llengua al territori dels lingüistes i la seva pràctica al territori de la naturalitat. [Imatge: Fernando Vicente, El País]